Activitat 3

4- En acabar l’obra, Caïm es converteix en l'iniciador d’un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

Caïm vol crear el seu propi món amb Nara, que serà la seva ma dreta per aconseguir-ho: vol fundar una família, tenir fills, educar-los a l’inrevés que els van educar a ells, és a dir, ensinistrar-los “perquè quan tinguin 15 anys puguin campar tots solets”, com va dir Caïm a l’obra. Vol educar uns fills responsables perquè puguin gaudir de la seva pròpia llibertat, sent autosuficients. També vol innovar en tècniques d’educació i filosofia de vida, “superar els vells mètodes”, tot perquè les generacions vinents puguin afanyar-se-les com ells ho van fer, creant una societat model.

5- Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa’n exemples.

Personalment penso que els personatges femenins sí responen a aquests tòpics, i ho podem veure clarament reflectit al personatge d’Eva, una dona que viu cansada, una típica mestressa de casa que es dedica a fer les feines de la llar. I també, ho podem veure a l’actitud de Nara, on ens presenta a les dones com febles, il•luses, somiadores en excés, és a dir, que imaginen sense tocar de peus a Terra, una mica ximpletes i poc entenedores o comprensives, capritxoses i també infravalorades, insultades contínuament per la superioritat regnant dels homes.

Mite de Prometeu

En la Teogonia i en Els treballs i els dies d’Hesíode, i en el context de la narració teogònica, es desenvolupa un mite (en dues versions diferents) segons el qual Prometeu, un tità fill de Jàpet i de Clímenes, va robar el foc sagrat a Zeus per venjar-se d’ell, i el va entregar als homes que acabaven de ser creats. Assabentat Zeus del robatori de Prometeu el va castigar lligant-lo a una columna i enviant-li un àguila voraç que li devora el fetge que es va regenerant en un suplici etern. Per castigar també els homes afavorits per Prometeu, Zeus els envià dos càstigs: un d’ells és la creació de la dona, representat pel mite de Pandora; l’altre és representat per Epimeteu que encarna la malaptesa humana. Aquest mite va ser reprès per Èsquil a la seva obra Prometeu encadenat, en la que es presenta Prometeu com a representant de l’esperit d’iniciativa i instructor de la humanitat, i en la que es manifesta una certa desconfiança respecte de les divinitats. De fet, Prometeu era venerat a Atenes com a patró de la indústria, la ceràmica i l’artesania en les «Prometeies». Així, doncs, aquest personatge mític encarna un doble aspecte: d’una banda, representa el benefactor de la humanitat, ja que és qui li atorga el foc, entès com a símbol de les habilitats tècniques i de la capacitat de transformar la natura; d’altra banda, representa la desmesura (àbD4H) i la imprudència, ja que va desobeir els déus suprems, la qual cosa comporta necessàriament un càstig.
Però, sense les seves connotacions religioses, Prometeu representa la humanitat mateixa, que amb la seva tècnica pot dominar la natura, però si aquest exercici del seu saber és desmesurat, ocasiona necessàriament desgràcies en forma de pobresa per a molts i riquesa per a pocs, guerres, desavinences socials, enveges, etc.
Plató posa en boca del sofista Protàgores, en el diàleg del mateix nom, una versió d’aquest mite en què Prometeu apareix com a símbol de la indústria i la tècnica humana que, pels seus propis mitjans i sense recórrer als déus, aconsegueix progressar.