dijous, 28 de maig del 2009

5 poesies i el respectiu comentari de text



Poema X


Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.


El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.


El poema que anem a comentar i analitzar és el poema nº X, que pertany a la secció de Tombant, la sisena part del llibre Bruixa de dol, de l’autora Maria Mercè Marçal.


Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 19
73 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió p
erò que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.


Quant a la estructura externa, la mètrica d’aquest poema, té 6 versos lliures, estpa dividit en tres estrofes, formades per una barreja de versos octosíl·labs predominants, i versos de 4, 5 i 6 amb rima assonant, on rimen el tercer i el quart vers en –a, i el cinquè i el sisè en –óa.

El tema d’aquesta obra és l’amor, d’aprofitar aquella oportunitat que et torna a donar l’amor i la vida, i el cor la rep i l’accepta perquè es quedi.

Pel que fa a l’estructura interna, a la primera estrofa ens parla amb una metàfora (com tot el poema) d’una pilota de colors, que a al nostra interpretació direm que és una dona. Ella la va conèixer temps enrere, i de tant temps enrere que feia, que ni tal sols recorda quan o com (“qui sap en quin teulat”), de manera insconcient del que avui passaria amb ella. A la segona estrofa, amb l’altra metàfora, amb el vent potser es refereix a l’atzar, a la coincidència. Diu que, el vent, se l’ha tornat a aquesta pilota; és a dir, que ha fet que s’hagi tornat a trobar amb aquesta perdona i ha fet que els seus destins es creuïn. I a l’última estrofa, entenem que ella s’ha enamorat d’aquesta dona; ja que abans, ens donava a entendre que no era el moment de que allò succeís, però sí que els seus camins es trobessin.

Quant a figures literàries només podem parlar de les metàfores esmentades anteriorment: amb embarcar, al vers 1, fa referència a conèixer, o conquistar a aquesta dona, que és la pilota de colors, al vers 2, i amb el vent de març es refereix a l’atzar o el destí, al vers 4, que fa que els camins d’aquesta dona i l’autora es tornin a trobar.


Pel que fà els recursos lingüístics, podriem dir que l’autora ,a la primera estrofa, utilitza verbs en passat (vaig embarcar), i a la segona, verbs en present (juga, torna) per marcar la diferència entre el que va succeir un cop fa temps, i el que ar

a li ha passat a l’autora.

I per últim, per concluir, podrem dir que l’últim vers fa de síntesi dels seus sentiments, del que ha passat finalment després de tots els esdeveniments anteriors; on molt breu i concissament diu que el seu cor ha rebut agradablament aquest amor, aquesta dona.




Poema

III

Com

un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna

en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

El poema que anem a comentar i analitzar és el nº III, que pertany a la segona secció, anomenada Tombant, de la segon

a part, Bruixa de dol, de l'obra de Maria Mercè Marçal.


Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre

part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 198

0 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l

’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelo

na.

Pel que fa a l’estructura interna, la mètrica d’aquest poema té dues estrofes,la primera formada per 4 versos i la segona per un, en les quals trobem, sense inserir massa, una rima lliure ( encara que podríem dir que el primer i el tercer vers rimen de manera assonant en –a, però seria massa rebuscat); i també hem de dir que són versos lliures, perquè

segueixen una estructura de versos octosíl·labs, exceptuant el vers 4, que només en té 4.

El tema principal d’aquest poema és l’amor; la recerca, la curta durada i els sentiments que li provoca aquest mateix.


Quant a l’estructura interna, començarem aclarint els significat de la metàfora del priemr vers “com un peix sense bicicleta”. Per entendre aquesta frase, hem de qüestionar-nos quant és de necessari una bicicleta per a un peix: cap. Si ella s’identifica amb aquest peix, direm que aquest

a “bicicleta

“ no és vital per a l’autora. Segons la meva itnerpretació, la “bicicleta” és l’home: l’autora es troba en el moment de la seva vida que ha descobert i acceptat la seva condició de lesbiana, que ha renunciat als homes, que ja no són n

ecessaris per a ella, i busca el seu cor (segons vers) entre les ones. Aquestes ones que venen i van dificulten la seva recerca, però ella és conscient d’allò i continua. Al tercer vers, ens parla d’una copa que conté un vi molt dolç, que per a ella representa tota la seva felicitat, l’amor, el futur prometedor que ha d’arribar. Allà, veu reflexada la lluna, i per tant, al seu futur, felicitat i nou amor, estarà la dona (que està simbolitzada per la lluna). Encara que per a ella, l’acte de beure representa al durada del amor, per tant, arribem a la conclusió de que aquest amor, encara que feliç serà efímer. I a l’ultim vers, amb la metàfora de “m’he emborratxat de solitud” ens vols transmetre que per més que s’hagi begut aquesta copa amb un vi tan dolç,encara se sent sola, per la efimiritat de la seva felicitat.

Parlant d

e fi

gures literàries, hem d’esmentar al primer vers “com un peix sense bicicleta” 3 figures: una comparació de

la relació nul·la d’un peix amb una bicleta; una metàfora, de la relació que ella té amb els homes ara a la seva vida; i per últim, una personificació, ja que un peix no pot tenir una bicileta. Al primer i segon vers, un hipèrbaton, al tercer una personificació, ja que la lluna no pot morir, i també trobem una metàfora, ja que quan diu “on mor la lluna” fa referència al cel; i fina

lment, a l’últim vers, esmenta una metàfora “m’he emborratxat de solitud” on realment vol dir que s’ha omplert( emborratxat) de tristesa i solitud en comptes de felicitat, amb aquest amor efímer.


Per concloure, esmentarem que en aquest poema, es parla de 3 fases de l’amor: la recerca (després d’acceptar i fer oficial la seva condició d’homosexual), la trobada (d’aquest amor femení curt i efímer) i el resultat ( una barreja de sentiments de tristesa i solitud per no trobar un amor que l’ompli).




Tombant I


Aviu, vint-i-u de desembre,

he sortit al balcó:

sota una pluja que la amainava

he vist els testos, les olles, els pots

de conservar plantats d’atzavares,

de cintes, begònies, geranis i cactus,

de cabellera de la reina

i d’alegria de la casa. I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d’amors i d’altres coses…


El poema que anem a comentar és el primer de Tombant, la sisena secció de la primera part en la que està dividida l’obra, anomenada Bruixa de dol, com el nom de la mateixa obra, escrita per Maria Mercè Marçal.


Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, le

sbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana,

participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Ba

rcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.


Pel que fa

a l’estructura interna, la mètrica d’aquesta poesia està formada per dues estrofes, la primera de 9 versos i la segona per dos, les dues amb un nombre de síl·labes molt irregular, combinant l’art major amb l’art menor. Manté una rima assonant, on rimen el primer, el cinquè i l’últim vers en –e, el segon, el quart, el novè i el desè en –ó, i el tercer, el setè i el vuitè en –a; quedant el sisè vers sol.


El tema principal d’aquest poema és el ràpid transcurs del temps quan l’amor intervé a la vida de l’autora.


Quant a l

’estructura interna, els tres primers versos ens situen l’acció en el temps (avui, vint-i-u de desembre) i l’espai ( al balcó). La resta de l’estrofa ens descriu la cotidianitat de la seva vida al passat, que últimamente no ha pogut realitzar

a diari. Però la intensitat de tot el poema es concentra als dos últims versos, on ens dóna la raó del perquè ens ha descrit detalladamente la seva cotidianitat: perquè ha sigut interrompuda per un fet, que és aquell amor tan intens que ha fet que el seu món, la seva vida, es paralitzi, i vagi “corrent” darrera d’aquest , per poder atrapar-lo, aconseguir-lo, conquistar-lo.


Referent als recursos literaris, podem trobar una anàfora de “de” (als versos 5, 6 i 7), encavallament ( al vers 4), enumeració (als versos 4,5 i 6), i finalment paral·lelisme i també paradoxa (al vers 9, “que si se’m mor, no se’m mor”).


Per concloure aquest comentari, comentarem la importància d’aquest poema que actuen de conclusió, ja que sense ell, la enumeració de la primera estrofa no seria res més que una narració de la cotidianitat, i no indicaria aquelles cose

s que ella solia fer, però que ha interromput per aquell fort amor que la ha distret i la ha tret de la seva cotidianitat.



Tombant VIII

Ja no m'enartes, sol,

vaixell salvat de l'ombra,

que és l'ombra qui m'ha pres.

El cranc d'aquest crepuscle

se m'ha arrapat al cor

i els meus ulls són el llac

on es nega la lluna.



El poema que anem a comentar es el vuitè d’onze poemes de Tombant, la segona secció de la primera part de l’obra, Bruixa de dol, anomenada com la mateixa obra, escrita per Maria Mercè Marçal.

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Bosc

à, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.


Quant a l’estructura externa, la mètrica d’aquest poema està formada per una estrofa de 7 versos heptasílabs, sense rima, lliures; i no segueixen cap estructura aparent.


El tema principal d’aquest poema és l’amor, on segons la meva interpretació, fa una comparació de l’amor de l’home al p

assat, i l’amor de la dona al present.


A l’estructura interna, direm que al primer vers, realitza una afirmació, on metafòricament vol transmetre que el sol (l’home) ja no l’enarta, no l’omple, i al segon, diu que l’ombra l’ha pres, que podria ser la solitud del buit que ha deixat l’absència d’amor. Amb el cranc, pot referir-se a una altra persona, potser a una dona, que se l’ha arrapat al cor, que l’ha encantat, enamorat. Ens diu que els seus ulls estan centrats en el llac, on està reflexada la lluna (la dona), és a dir, que ara el seu punt de mira erà la dona, i apartir d’ara, serà ella en qui trobarà la plenitud.


Pel que fa a

ls recursos literaris, apareixen: una invocació al vers 1 amb “sol”, entre el vers 2 i 3 hi ha una repetició amb “ l’ombra”; i també fa ús d’un lèxic en el qual segueix amb la seva tradició de afegir la simbologia del “sol, ombra i lluna”.


En conclusió, aquest poema ens anuncia una nova etapa a la seva vida personal: deixa l’amor de l’home de banda que ja no la fa feliç del tot, per mirar cap a un altre costat, on es troba l’amor femení, que l’atreu i que en ella intentarà trobar la seva plenitud.





I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.



El poema que anem a comentar és Zodíac, el primer poema de la quarta secció, de la primera part de l’obra, totes tres amb el títol de Bruixa de dol, escrita per l’autora Maria Mercè Marçal.

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

Pel que fa a l’estructura interna d’aquest poema, la seva mètrica està formada per 4 estrofes (dos quartets i dos tercets), cesurades en dos hemistiquis a la quarta i la sisena síl·laba alternadament, malgrat que hi ha algun vers que queda lliure de cesura. La seva rima és consonant: a les dues primeres estrofes ,amb rima creuada, trobem versos femenins als versos que rimen en A i masculins els que rimen en b, i a les dues darreres, lozalitzem rima encadenada; tot formant un sonet.

El tema principal d’aquest poema és l’aztar en el futur, que guia i dirigeix el destí de l’autora, sobretot en l’amor.

Quant a l’estructura interna, primer hem d’esmentar el títol de l’obra, que es Zodíac, que el podrem asociar amb la paraula aztar i destí. Aquest atzar serà la clau que determinarà el camí de l’autora, el que s’esdevindrà a la seva vida , a la seva recerca del propi jo i sobretot, en l’amor.

A la primera estrofa, ens fa una introducció: Maria-Mercè ens presenta el seu passat i els seus recors com a un llast per a ella, una cosa totalment innecessària, ja que va tenir una vida sense sort, i els avocarà al fons del mar per desfer-se d’ells, ja que vol començar un nou camí. A la segona estrofa, ens desenvolupa el tema, l’acció: amb l’expressió fer joc a la ruleta i llençar els daus fa referència a l’atzar, així doncs, l’autora provarà sort amb l’atzar, que serà el primer pas per començar una nova vida; i també redundarà la absència del seu passat, amb l’element del foc, qui ha purificat la seva vida cremant-los. A la tercera estrofa, podem percebre les ànsies i les ganes de començar aquest nou camí i que tot surti bé, ja que ella possarà tot de la seva part perquè sigui així. I finalment, a l’última estrofa, demana un conjur a l’endeví per poder ser feliç ara, i que el cranc i l’escorpí ( metàfores d’ella i del nou amor=dona) puguin estar junts feliçment.

Si parlem de recursos literaris, hem d’esmentar: paral·lelisme/repetició d’estructures sintàctiques ( al vers 10), anàfora de “que” ( als versos 2 i 3), elipsis del jo poètic (al primer vers), personificació ( al vers 2 , perquè el mar no engoleix; al vers 3, perquè els peixos no poden cusir, i al vers 3 també, perquè el destí no té boca), exclamació retòrica (al vers 8), enumeració ( al vers 9 i 10), hipèrbaton ( al vers 12), i metàfores (al vers 14 el cranc i l’escorpí es refereix a la pròpia autora i el seu nou amor, al vers 9 amb la sageta es refereix a la fletxa de cupid, al vers 7, lladres gasius representa que són els daus que no li porten sort, que l’enganyen, i al vers 8 el darrer full de la llibreta representa el seu passat).

I per concloure aquest comentari, m’agradaria destacar dos trets importantants que transmet aquesta poesia: primer, que es vitalista, ja que l’autora, malgrat que les coses no li han anat molt bé al passat, vol deixar la part dolenta enrrere i continuar lluitant per un futur millor; i d’altra banda, també es pot percebre un to possitiu, ja que Maria-Mercè no es rendeix, té ànsies i moltes ganes de trobar el seu nou amor, deixant de banda tot això que no li hagi portat sort, per poder trobar la felicitat.




Relació dels “comentaris de l’obra” amb les poesies de l’obra:

1.Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida". L'escriptor del mes. Institució de lletres Catalanes, gener 1995.


Anna Montero ens indica els aspectes principals d’aquesta obra. Destaca la percepció que va tenir el primer cop que va llegir l’obra i els aspectes més importants que va voler donar a conèixer la autora: primer, la reivindicació de la dona, desde reconèixer la veu pròpia i afirmar la seva identitat, donant-li valor coma a dona en singular, i la lluita pels ideals i per la igualtat de drets respecte a l’home en col·lectiu. I també vol integrar a la dona en l’aspecte cultural amb dos accions: buscant els aspectes de rebel·lió i malestar a la societat d’opressió a les escriptores tradicionals que passaven desapercebuts, i traduïnt obres d’autores, prioritzant-les davant d’escriptors homes.


2.Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la"homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998.


El Cònsul Isidor ens parla de l’assaig reflectiu que va escriure Maria Mercè Marçalper poder interpretar la seva obra , “Sota el signe del drac” al 1989.

Esta dividit en dues etapes: la primera, compresa entre Cau de llunes i Sal oberta, i la segona, Bruixa de dol.

La primera etapa treballa amb un triangle esquemàtic de simbologia: la lluna, l’ombra i el jo poètic. La lluna, representa la dona, el símbol de feminitat, que passa per diferents fases mentruals, com el cicle llunar; l’ombra, creada per l’home (el sol), són aquells neguits i desassosecs de l’autora, la zona no explorada, incontrolable, de fat, un lloc subjectiu i ple de fantasmes que no la deixen trobar el seu vertader jo; el jo poètic, que es ella mateixa, lliure i dona. Encara que no deixa de banda la lluminositat de la lluna i l’oscuritat que provoca el sol, que fa referència a la seva concepció de que l’home i la dona són pols oposats.

D’altra banda, la segona etapa es caracteritza per la celebració de la festa i la lluita, el desassosec del goig i l’ombra. Pel que fa a la temàtica, parla de la problemàtiva de la dona profunditzada, el punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l’erotisme com a un joc.

Escriu sobre dues experiències amoroses, Foc de pales i Foguera Joana, separades per Tombant, una obra carregada d’ombres i solitud amb caràcter depressiu. I més endevant, trobem Bruixa de dol, sonets en els quals la solitud i la tristesa la porten d’una manera possitiva a obrir nous camins, i l’element bàsic per aconseguir-ho serà la dona forta, amb poder femení: la bruixa.


3.Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat",dins el llibre-CD: Marçal: Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.


Àlex Broch veu com ara es comença a considerar i valorar l’obra de Maria Mercè Marçal. Creu en la importància de l’obra d’ella per diversos motius: primer, perquè la recerca de la identitat a la seva obra ha fet que es converteixi en un mirall per als lectors, que s’identifiquen amb aquesta recerca interior; perquè va combinar la tradició popular amb la culta aconseguint uns resultats molt enriquidors, i perquè ha creat un nou tipus de literatura que fins aleshores no s’havia esmentat a la literatura catalana, potser donada per la seva experimentació a la vida de l’embaràs, la maternitat i l’amor lèsbic.


4.Lluís Busquets i Granbulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980.


Maria Mercè Marçal respon a la pregunta que li formula Lluís Busquets i Granbulosa, “què aporta de nou Bruixa de dol en relació al teu llibre anterior?”.

L’autora comença dient que segueix intentant trobar la seva veu pròpia, un propi estil com a escriptora que s’enllaci amb la tradició literària catalana. L’introducció del binomi bruixa-lluna representa la dona solidària amb les altres dones i l’acceptació de que la dona individualment té una veu pròpia. Accentua temes ja esmentats a obres anteriors com el fet d’assumir la solitud després d’una felicitat fugaç i l’antagonisme dels dos sexes i esmenta a nivell formal, la persistència del sonet i la cançó. I per últim, continua esperant un món on les bruixes ja no portin dol, on la dona sigui lliure de l’opressió masclista social.

Antologia de les poesies de Bruixa de dol

Inicialment, el llibre comença amb una divisa, sintetitzan el seu jo poètic i la seva obra.

La primera part, Bruixa de dol, es divideix en 4 seccions:

Foc de pales, format per V poesies.

Tombant , amb XII poesies.

Foguera Joana, IX poesies.

Bruixa de dol , XIII poesies.


La segona part, Avui les fades i les bruixes s’estimen, repartit en 3 seccions:

•Poema inicial.

Els núvols duien confeti a les butxaques,VIII poema.

•Sense llops ni destrals,VI poemes.

Vuit de març, I poema.

Característiques de Bruixa de dol:

Pel que fa a l’estructura externa de Bruixa de dol, l’obra es divideix en una primera divisa, y en dues grans parts: la primera, Bruixa de dol, i la segona, Avui les fades i les bruixes s’estimen. Més endavant, en l'antologia de l'obra, concretarem la subdivisió d'aquests dos grans blocs.


La divisa inicial, té dos paràgrafafs: el primer, el podem interpretar com que ella és una dona oprimida a un cel (la societat actual) sense la llibertat que ella necessita, i no pot sortir a fora, a quest cel que ella enmarca, lliure, on pot expressar el que sent, essent ella mateixa. El segon paràgraf ens dóna a conèixer la imporància i l’orgull que sent de ser dona, i el poder que dispossa de la seva veu pròpia, feminista, sense la encessitat d’un altre (un home) perquè el seu nom tingui validesa.


I, d’altra banda, per la estructura interna, Bruixa de dol és una obra amb temàtiques molt variades, però que abarquen tota la evolució de la seva experència vital: mitjançant la simbologia, de la dona com la lluna, de l'ome com el sol i de la soltiud com l'ombra, parla de l’amor, com a percepció d’amor-passió i amor fugaç, fins al regust amarg que deixa la solitud, l’antagonisme que es crea entre la dona i el home, i la perfecció de la relació i la comprensió de dues dones. El fat encamina el seu destí, que arriba fins a la seva inclinació sexual: es converteix a lesbiana, cosa que l’apropa més a als moviments feministes, i a etapes vitals a la vida d’una dona, com la maternitat.

Característiques principals de l'obra de Maria Mercè Marçal

L’obra de Maria Mercè Marçal és la seva pròpia autobiografia plasmada amb poesia, és a dir, la seva experiència vital i les emocions que va experimentar al llarg de tota la seva vida, tant a les seves inclinacions sexuals, a la recerca d’ella mateixa, l’experiència de la maternitat essent una dona soltera, i també forta i lluitadora pels seus ideals, com el feminisme, que mai va deixar de banda.

Els temes principals a tota la seva obra estaven marcats per la seva vida, i són la el fat i la simbologia, l’antagonisme entre dones i homes, l’afirmació de ser dona, la maternitat,la seva activitat als moviments i l’amor i la solitud.

A la simbologia i el fat podem parlar de que Maria-Mercè era una dona que creia en el fat i el destí, el zoodíac i ens els somnis, i això quedarà reflectit a la seva obra.
Parlarà del fat com a element que determinarà el seu destí, i ella haura de seguir-lo fins a trobar el seu propi jo.
Podrem veure que ella parlarà de l’escorpí i el drac, que simbolitzaran el seu jo poètic. Respecte als somnis, donarà un aspecte oníric a la seva obra, ja que la seva escriptura estarà basada amb els seus somnis i la irrealitat.
També veurem com l’autora atribuirà un personatge a cada element de la natura, com per exemple, la lluna, que sempre serà la feminitat, i el sol, l’home.
I uns dels elements més importants seran les bruixes i les fades, que representaran les dones fortes, amb poder, amb valentia per lluitar pels seus ideals.

Per a l’autora, l’antagonisme entre dones i homes és molt evident, com la lluna i el sol. Creu que són dos individus molt diferents que mai poden arribar a entendre’s i comrpendre’s, d’altra banda, pensa que la’amor entre dones és la perfecció, per la comprensió donada entre elles i els seus problemes. Això potser ve donat per la seva condició de lesbiana.

L’afirmació de ser dona significa que l’autora està orgullosa de ser d’aquell sexe, i de lluitar pels seus drets com a tal. Voldrà donar veu a la feminitat, fent que les dones es vulguin fer fortes, lluitant per elles mateixes, fent que el seu autoestima creixi, ja que l’envolta una societat masclista. Aquesta afirmació de ser dona derivarà en l’amor-passió, enllaçat amb la seva inclinació sexual.

La maternitat és un tema a destacara l’obra de l’autora. Ella va decidir ser mare soltera, educant a la seva filla tota sola, Heura, i això li va provocar un munt d’emocions noves, en una etapa de maduració d’una dona, que fa que la seva percepció de moltes coses s’accentuïn o canviïn.

Quan l'autora escriu de la seva activitat als moviments, fa referència a la seva condició de dona d'esquerres liberal i de feminista. Aquest moviments els va portar endevant des de que es va incorporar. La participació política va deixar-la a un costat a un moment determinat de la seva vida, però seguí creïent en ell, en canvi, l'activitat al feminisme no la va abandonar mai.

I per últim, Maria Mercè Marçal ens parla de l’amor i la solitud. Escriu de l’amor entre dones, tant de sentiments com d’amor-passió, que és molt viu a les seves composicions, on fa expressar el desig per una altra dona, de vegades carnal i sensual i altres espiritual, com l’altra part que necessita.
Identifica a l’amor per una dona i la solitud amb la lluna i l’ombra, on l’amor és aquella flama vital que li dona una felicitat, sempre fugaç i efímera, i l’ombra, aquest regust amarg als llavis, aquesta tristesa que li deixa un amor que no pot conservar.

Àlnum de fotos de Maria Mercè Marçal

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

Poemes amb relació al títlo de l'obra "Bruixa de dol"

Cançó popular i infantil “Plou i fa sol”

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.



“Sol i de dol” de Josep Vicens Foix


Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

dilluns, 18 de maig del 2009