Poema X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
El poema que anem a comentar i analitzar és el poema nº X, que pertany a la secció de Tombant, la sisena part del llibre Bruixa de dol, de l’autora Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre
Quant a la estructura externa, la mètrica d’aquest poema, té 6 versos lliures, estpa dividit en tres estrofes, formades per una barreja de versos octosíl·labs predominants, i versos de 4, 5 i 6 amb rima assonant, on rimen el tercer i el quart vers en –a, i el cinquè i el sisè en –óa.
El tema d’aquesta obra és l’amor, d’aprofitar aquella oportunitat que et torna a donar l’amor i la vida, i el cor la rep i l’accepta perquè es quedi.
Pel que fa a l’estructura interna, a la primera estrofa ens parla amb una metàfora (com tot el poema) d’una pilota de colors, que a al nostra interpretació direm que és una dona. Ella la va conèixer temps enrere, i de tant temps enrere que feia, que ni tal sols recorda quan o com (“qui sap en quin teulat”), de manera insconcient del que avui passaria amb ella. A la segona estrofa, amb l’altra metàfora, amb el vent potser es refereix a l’atzar, a la coincidència. Diu que, el vent, se l’ha tornat a aquesta pilota; és a dir, que ha fet que s’hagi tornat a trobar amb aquesta perdona i ha fet que els seus destins es creuïn. I a l’última estrofa, entenem que ella s’ha enamorat d’aquesta dona; ja que abans, ens donava a entendre que no era el moment de que allò succeís, però sí que els seus camins es trobessin.
Quant a figures literàries només podem parlar de les metàfores esmentades anteriorment: amb embarcar, al vers 1, fa referència a conèixer, o conquistar a aquesta dona, que és la pilota de colors, al vers 2, i amb el vent de març es refereix a l’atzar o el destí, al vers 4, que fa que els camins d’aquesta dona i l’autora es tornin a trobar.
Pel que fà els recursos lingüístics, podriem dir que l’autora ,a la primera estrofa, utilitza verbs en passat (vaig embarcar), i a la segona, verbs en present (juga, torna) per marcar la diferència entre el que va succeir un cop fa temps, i el que ar
a li ha passat a l’autora.
I per últim, per concluir, podrem dir que l’últim vers fa de síntesi dels seus sentiments, del que ha passat finalment després de tots els esdeveniments anteriors; on molt breu i concissament diu que el seu cor ha rebut agradablament aquest amor, aquesta dona.
Poema
III
Com
un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
El poema que anem a comentar i analitzar és el nº III, que pertany a la segona secció, anomenada Tombant, de la segon
a part, Bruixa de dol, de l'obra de Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre
part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 198
0 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l
’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre
na.
Pel que fa a l’estructura interna, la mètrica d’aquest poema té dues estrofes,la primera formada per 4 versos i la segona per un, en les quals trobem, sense inserir massa, una rima lliure ( encara que podríem dir que el primer i el tercer vers rimen de manera assonant en –a, però seria massa rebuscat); i també hem de dir que són versos lliures, perquè
segueixen una estructura de versos octosíl·labs, exceptuant el vers 4, que només en té 4.
El tema principal d’aquest poema és l’amor; la recerca, la curta durada i els sentiments que li provoca aquest mateix.
Quant a l’estructura interna, començarem aclarint els significat de la metàfora del priemr vers “com un peix sense bicicleta”. Per entendre aquesta frase, hem de qüestionar-nos quant és de necessari una bicicleta per a un peix: cap. Si ella s’identifica amb aquest peix, direm que aquest
a “bicicleta
“ no és vital per a l’autora. Segons la meva itnerpretació, la “bicicleta” és l’home: l’autora es troba en el moment de la seva vida que ha descobert i acceptat la seva condició de lesbiana, que ha renunciat als homes, que ja no són n
ecessaris per a ella, i busca el seu cor (segons vers) entre les ones. Aquestes ones que venen i van dificulten la seva recerca, però ella és conscient d’allò i continua. Al tercer vers, ens parla d’una copa que conté un vi molt dolç, que per a ella representa tota la seva felicitat, l’amor, el futur prometedor que ha d’arribar. Allà, veu reflexada la lluna, i per tant, al seu futur, felicitat i nou amor, estarà la dona (que està simbolitzada per la lluna). Encara que per a ella, l’acte de beure representa al durada del amor, per tant, arribem a la conclusió de que aquest amor, encara que feliç serà efímer. I a l’ultim vers, amb la metàfora de “m’he emborratxat de solitud” ens vols transmetre que per més que s’hagi begut aquesta copa amb un vi tan dolç,encara se sent sola, per la efimiritat de la seva felicitat.
Parlant d
e fi
gures literàries, hem d’esmentar al primer vers “com un peix sense bicicleta” 3 figures: una comparació de
la relació nul·la d’un peix amb una bicleta; una metàfora, de la relació que ella té amb els homes ara a la seva vida; i per últim, una personificació, ja que un peix no pot tenir una bicileta. Al primer i segon vers, un hipèrbaton, al tercer una personificació, ja que la lluna no pot morir, i també trobem una metàfora, ja que quan diu “on mor la lluna” fa referència al cel; i fina
lment, a l’últim vers, esmenta una metàfora “m’he emborratxat de solitud” on realment vol dir que s’ha omplert( emborratxat) de tristesa i solitud en comptes de felicitat, amb aquest amor efímer.
Per concloure, esmentarem que en aquest poema, es parla de 3 fases de l’amor: la recerca (després d’acceptar i fer oficial la seva condició d’homosexual), la trobada (d’aquest amor femení curt i efímer) i el resultat ( una barreja de sentiments de tristesa i solitud per no trobar un amor que l’ompli).
Tombant I
Aviu, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que la amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conservar plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa. I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…
El poema que anem a comentar és el primer de Tombant, la sisena secció de la primera part en la que està dividida l’obra, anomenada Bruixa de dol, com el nom de la mateixa obra, escrita per Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, le
sbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana,
participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Ba
rcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre
Pel que fa
a l’estructura interna, la mètrica d’aquesta poesia està formada per dues estrofes, la primera de 9 versos i la segona per dos, les dues amb un nombre de síl·labes molt irregular, combinant l’art major amb l’art menor. Manté una rima assonant, on rimen el primer, el cinquè i l’últim vers en –e, el segon, el quart, el novè i el desè en –ó, i el tercer, el setè i el vuitè en –a; quedant el sisè vers sol.
El tema principal d’aquest poema és el ràpid transcurs del temps quan l’amor intervé a la vida de l’autora.
Quant a l
’estructura interna, els tres primers versos ens situen l’acció en el temps (avui, vint-i-u de desembre) i l’espai ( al balcó). La resta de l’estrofa ens descriu la cotidianitat de la seva vida al passat, que últimamente no ha pogut realitzar
a diari. Però la intensitat de tot el poema es concentra als dos últims versos, on ens dóna la raó del perquè ens ha descrit detalladamente la seva cotidianitat: perquè ha sigut interrompuda per un fet, que és aquell amor tan intens que ha fet que el seu món, la seva vida, es paralitzi, i vagi “corrent” darrera d’aquest , per poder atrapar-lo, aconseguir-lo, conquistar-lo.
Referent als recursos literaris, podem trobar una anàfora de “de” (als versos 5, 6 i 7), encavallament ( al vers 4), enumeració (als versos 4,5 i 6), i finalment paral·lelisme i també paradoxa (al vers 9, “que si se’m mor, no se’m mor”).
Per concloure aquest comentari, comentarem la importància d’aquest poema que actuen de conclusió, ja que sense ell, la enumeració de la primera estrofa no seria res més que una narració de la cotidianitat, i no indicaria aquelles cose
s que ella solia fer, però que ha interromput per aquell fort amor que la ha distret i la ha tret de la seva cotidianitat.
Tombant VIII
Ja no m'enartes, sol,
vaixell salvat de l'ombra,
que és l'ombra qui m'ha pres.
El cranc d'aquest crepuscle
se m'ha arrapat al cor
i els meus ulls són el llac
on es nega la lluna.
El poema que anem a comentar es el vuitè d’onze poemes de Tombant, la segona secció de la primera part de l’obra, Bruixa de dol, anomenada com la mateixa obra, escrita per Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Bosc
à, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre
Quant a l’estructura externa, la mètrica d’aquest poema està formada per una estrofa de 7 versos heptasílabs, sense rima, lliures; i no segueixen cap estructura aparent.
El tema principal d’aquest poema és l’amor, on segons la meva interpretació, fa una comparació de l’amor de l’home al p
assat, i l’amor de la dona al present.
A l’estructura interna, direm que al primer vers, realitza una afirmació, on metafòricament vol transmetre que el sol (l’home) ja no l’enarta, no l’omple, i al segon, diu que l’ombra l’ha pres, que podria ser la solitud del buit que ha deixat l’absència d’amor. Amb el cranc, pot referir-se a una altra persona, potser a una dona, que se l’ha arrapat al cor, que l’ha encantat, enamorat. Ens diu que els seus ulls estan centrats en el llac, on està reflexada la lluna (la dona), és a dir, que ara el seu punt de mira erà la dona, i apartir d’ara, serà ella en qui trobarà la plenitud.
Pel que fa a
ls recursos literaris, apareixen: una invocació al vers 1 amb “sol”, entre el vers 2 i 3 hi ha una repetició amb “ l’ombra”; i també fa ús d’un lèxic en el qual segueix amb la seva tradició de afegir la simbologia del “sol, ombra i lluna”.
En conclusió, aquest poema ens anuncia una nova etapa a la seva vida personal: deixa l’amor de l’home de banda que ja no la fa feliç del tot, per mirar cap a un altre costat, on es troba l’amor femení, que l’atreu i que en ella intentarà trobar la seva plenitud.
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
El poema que anem a comentar és Zodíac, el primer poema de la quarta secció, de la primera part de l’obra, totes tres amb el títol de Bruixa de dol, escrita per l’autora Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre
Pel que fa a l’estructura interna d’aquest poema, la seva mètrica està formada per 4 estrofes (dos quartets i dos tercets), cesurades en dos hemistiquis a la quarta i la sisena síl·laba alternadament, malgrat que hi ha algun vers que queda lliure de cesura. La seva rima és consonant: a les dues primeres estrofes ,amb rima creuada, trobem versos femenins als versos que rimen en A i masculins els que rimen en b, i a les dues darreres, lozalitzem rima encadenada; tot formant un sonet.
El tema principal d’aquest poema és l’aztar en el futur, que guia i dirigeix el destí de l’autora, sobretot en l’amor.
Quant a l’estructura interna, primer hem d’esmentar el títol de l’obra, que es Zodíac, que el podrem asociar amb la paraula aztar i destí. Aquest atzar serà la clau que determinarà el camí de l’autora, el que s’esdevindrà a la seva vida , a la seva recerca del propi jo i sobretot, en l’amor.
A la primera estrofa, ens fa una introducció: Maria-Mercè ens presenta el seu passat i els seus recors com a un llast per a ella, una cosa totalment innecessària, ja que va tenir una vida sense sort, i els avocarà al fons del mar per desfer-se d’ells, ja que vol començar un nou camí. A la segona estrofa, ens desenvolupa el tema, l’acció: amb l’expressió fer joc a la ruleta i llençar els daus fa referència a l’atzar, així doncs, l’autora provarà sort amb l’atzar, que serà el primer pas per començar una nova vida; i també redundarà la absència del seu passat, amb l’element del foc, qui ha purificat la seva vida cremant-los. A la tercera estrofa, podem percebre les ànsies i les ganes de començar aquest nou camí i que tot surti bé, ja que ella possarà tot de la seva part perquè sigui així. I finalment, a l’última estrofa, demana un conjur a l’endeví per poder ser feliç ara, i que el cranc i l’escorpí ( metàfores d’ella i del nou amor=dona) puguin estar junts feliçment.
Si parlem de recursos literaris, hem d’esmentar: paral·lelisme/repetició d’estructures sintàctiques ( al vers 10), anàfora de “que” ( als versos 2 i 3), elipsis del jo poètic (al primer vers), personificació ( al vers 2 , perquè el mar no engoleix; al vers 3, perquè els peixos no poden cusir, i al vers 3 també, perquè el destí no té boca), exclamació retòrica (al vers 8), enumeració ( al vers 9 i 10), hipèrbaton ( al vers 12), i metàfores (al vers 14 el cranc i l’escorpí es refereix a la pròpia autora i el seu nou amor, al vers 9 amb la sageta es refereix a la fletxa de cupid, al vers 7, lladres gasius representa que són els daus que no li porten sort, que l’enganyen, i al vers 8 el darrer full de la llibreta representa el seu passat).
I per concloure aquest comentari, m’agradaria destacar dos trets importantants que transmet aquesta poesia: primer, que es vitalista, ja que l’autora, malgrat que les coses no li han anat molt bé al passat, vol deixar la part dolenta enrrere i continuar lluitant per un futur millor; i d’altra banda, també es pot percebre un to possitiu, ja que Maria-Mercè no es rendeix, té ànsies i moltes ganes de trobar el seu nou amor, deixant de banda tot això que no li hagi portat sort, per poder trobar la felicitat.
